1972 - 2000

2001 - 2008

2009 - 2017

Hi vam anar els mateixos amics que ja havíem anat al Marroc el 1980. Havien passat més de vint anys i moltes coses havien canviat (feina, responsabilitats, dones, fills...), però hi vam anar a celebrar que continuàvem sent amics. El Lluís Casals, "el quart home", és qui ens va fer la foto. Malgrat el que diu el rètol, vaig trigar tres anys a viatjar a Tombuctú.

Després de tres dies caminant per la selva, els mosquits gairebé se'm mengen el braç. Quan a la tornada vaig anar a l'Hospital Clínic, em van demanar la foto per ensenyar-la als tiquis-miquis que es queixen per una picadeta de no res. La malària, per sort, no va aparèixer.

Gràcies al meu amic Einar Örn Gunnarsson vaig escriure Islàndia, l'illa secreta. La seva generositat i les històries que m'explicava mentre visitàvem el país van ser bàsiques per al llibre. He tornat moltes vegades a Islàndia, i hi continuaré tornant. Quin gran país!

La Sulaima té un nom tret de Les Mil i Una Nits i una vida lligada a Christiania, el barri hippy de Copenhague. Quan la vaig anar a veure, vaig comprovar que vivia en un entorn idíl.lic, en una casa vora el llac feta per ella i els seus amics, tot i que l'esperit hippy del barri trontollava.

Des del meu primer viatge a l'Àfrica, els baobabs sempre m'han fascinat. A la foto se'm veu davant d'un gran baobab al Parc Nacional de Kruger, prop de la frontera amb Moçambic.

Jesús Mocada era, a més d'un escriptor admirat, un amic amb qui podíem estar parlant durant hores com si fóssim en un vell cafè de Mequinensa. Va morir massa aviat, quan encara li quedava molta literatura per escriure. A la foto, entre la Teresa i jo a Mequinensa.

Les pans de Botwsana, uns misteriosos llacs secs i blancs que s'estenen pel desert del Kalahari, ens van encantar en el viatge que vam fer amb l'Andoni Canela per aquelles terres. La foto és de l'Andoni i el que hi surt caminant sóc jo, perdut en la immensitat.

M'agrada aquesta foto, feta pel meu amic Roger Gómez, perquè té un aire antic. Se'm veu escrivint en una pinasse mentre navegàvem pel riu Níger camí de Tombuctú. Era el segon dia de viatge, feia fred i ja teníem ganes d'arribar a la mítica Tombuctú, una ciutat desolada, assetjada per les històries dels viatgers del passat i la sorra omnipresent del desert.

Amb el Roger Gómez, rebuts en audiència pel rei Gan, al sud de Burkina Fasso. El rei ens va sorprendre demanant-nos una moto per poder visitar els seus súbdits, però tot i les nombroses gestions, no li vam poder aconseguir. Va quedar, però, com "el Rei de la moto".

Els quatre amics vam tornar a viatjar, aquesta vegada a la Casamance, al sud del Senegal. A la foto del Lluís Casals sortim el Roger, l'Oriol i jo voltats de nens i amb els amics Élie i Rico, que tan agradable van fer la nostra estada allà.

L'illa d'Incahuasi, al Salar de Uyuni, és dels llocs més impressionants que conec. Hi vam arribar de matinada, quan s'apagava la lluna plena i sortia el sol. Cactus de deu metres d'alt i un meravellós llac de sal contribuïen a crear un ambient màgic.

Arribar a Tombuctú suposa culminar un somni… i comprovar la gran distància que separa els somnis de la realitat.

En una Mobylette llogada pels carrers d’Ouagadougou, la capital de Burkina Fasso. La llibertat versió africana.

En un temple de Mandalay em van llegir el futur. Per un dòlar l'astròleg em va dir que moriria passats els 80 i que no podia viatjar els dimecres. Davant de les meves protestes, va acabar rebaixant la pena: podia fer-ho sempre que no portés roba de color verd o groc.

Fent un trekking, en mula i a peu, per les muntanyes d'Etiòpia. Per passar desapercebut entre la població local em vaig posar el gorret característic, amb pirulo apalmerat inclòs.

Durant quatre estius vaig col·laborar amb Ferran Adrià escrivint articles de cuina per a El País. En aquesta foto de l'Agustí Carbonell se'ns veu reunits a la capella del Taller del Bulli, el seu Sancta Sanctorum d'aleshores. D'allà en va sortir una amistat i el llibre El Bulli des de dins.

Des que vaig llegir Mustang, el reino perdido del Himalaya, que admirava Michel Peissel, gran explorador del segle XX. El vaig anar a veure a la seva casa de Cadaqués l'estiu del 2006.

Amb Quim Monzó, "de dieta", en un restaurant del Poble Sec, celebrant que la vida continua, que els llibres van sortint i que el colesterol "bé, gràcies".

Amb Joan Barril, Javier Reverte i Rufo Diéguez, a Can Pere Bonic, la casa que l'amic Nelo Vaqué té al peu del Montseny. Ja havien caigut unes quantes ampolles i unes quantes batalletes de viatges. Estàvem contents i feliços. I és que la vida, amb amics, és molt millor.

En aquells temps, el viatger Josep Maria Romero (Sempre l'Oest) vivia a Vientiane, la capital de Laos. Va estar bé trobar-nos allà, i va estar bé anar coneixent la ciutat amb la seva moto tintinesca. Tremola, Vientiane!

Les fronteres es converteixen a vegades en un mal tràngol. Passar a peu la frontera de Laos a Cambodja em va suposar molts problemes, però també va tenir algun bon moment, com aquest brindis amb conyac laosià fet amb militars més aviat corruptes. Glups!

La platja de Matala, a Creta, era mítica entre els hippies als anys seixanta. Diuen que hi vivien entre altres Joni Mitchell, Bob Dylan i les sueques més belles, i que l’amor lliure hi era norma. A la foto se’ns veu en companyia de dues cretenques en una taverna de la platja. És evident que l’Agustí Carbonell i jo vam arribar tard a la festa.

En una excursió pel remot arxipèlag de les Svalbard, a mil quilòmetres del Pol Nord, vam trobar amb l'Andoni Canela aquesta casa tancada, amb un salonet muntat al davant, a punt per a l'aventura. Els óssos, per sort, no van aparèixer.

Al poble de Can Tho, al delta del Mekong, ens vam trobar amb el fotògraf Félix Lorenzo que el riu havia crescut. En queda constància en aquesta foto amb els peus en remull.

Davant de l'anomenat Baobab de l'Amor, amb dues branques entortolligades, se'ns veu a l'Enric Arimany, al Jean le Rasta i a mi. Madagascar, una illa meravellosa!

Les Illes Marqueses, als mítics Mars del Sud, tenen alguns dels paisatges més bonics que he vist mai. Stevenson, Gauguin, Melville i Brel se'n van enamorar perdudament. Jo també.

Amb el Nelo som amics de fa mil anys, encara que durant un temps ell era un home de negocis i jo un txitxarel.lo que viatjava i somiava en viatjar encara més. A la foto, tots dos vestits amb l'uniforme de la feina.

Hi vam anar amb el Xavier Jubierre a fer un reportatge per a El Periódico. Quan vam parar al poblat de Bukomero, un exèrcit de nens em va seguir com si fos el rei del món. Al Jubierre, per cert, el van batejar com a "muzungu menja rates" perquè menjava un entrepà que els nens van deduir que era de rata.

Aquí sí que hi som els quatre amics reincidents en el tema viatger: Roger, Oriol, Xavier i Lluís. Des del 1980 que anem fent viatges junts. I que duri! Aquí som als terrats de Sangha, al País Dogon, un lloc meravellós que ens va deixar bocabadats i esmaperduts. Si a sobre li sumem el bon rotllo i els anys d'amistat, en surt una cosa molt semblant a la felicitat.

A l'Àfrica, de tant en tant, et trobes amb un Rei que, sense cap pompa, sobreviu en la seva circumstància mirant d'adaptar-se als temps moderns. A la foto, amb el Rei d'Orango, a l'illa d'aquest nom, a l'encantador arxipèlag de les Bijagos (Guinea Bissau).

"Doctor Livingstone, I presume", diuen que li va dir Henry Stanley al Doctor Livingstone quan per fi el va localitzar a Ujuji el 1876. Al lloc de la trobada se'ls va acudir fer-hi un petit museu molt africà, amb estàtues de paper maché, per recordar l'encontre mític.