1972 - 2000

2001 - 2008

2009 - 2017

Vaig treballar molts anys a El País amb el Jacinto Antón, un apassionat que s'entusiasma (i encomana entusiasme als lectors) escrivint cròniques i articles sobre mòmies, faraons, exploradors, pilots, caimans, espies i altres herbes. A la foto, tots dos junts camí de Palmira, amb el fantasma de Lawrence d'Aràbia ben a prop.

Cristina Morató porta els viatges a la sang. Ha voltat per mig món i no sembla que hi hagi res que la pugui aturar. Autora de llibres com Las reinas de África o Las damas de Oriente, aquí se’ns veu junts a Síria, país que és el centre del seu llibre Cautiva en Arabia.

Petros Màrkaris, autor d'unes excel.lents novel.les negres ambientades a Grècia i a Istambul, em va acompanyar pels carrers d'Atenes per mirar de trobar l'essència de la capital grega. Va ser una delícia. A la foto, en un cafè del barri de la Plaka.

Tenir amics és una gran sort. I més si, com va passar en aquest cas, ens trobem un dia en un bar i planegem un viatge a les muntanyes de l'Hoggar. I no només el planegem, sinó que el fem! Som Lluís Bosch, Agustí Carbonell, Jaume Aràjol i jo, "els quatre tuaregs". Quin gran viatge! Serà difícil oblidar les nits fent bivac al desert, comptant estrelles i escoltant el silenci.

M'agrada aquesta foto. No diu gairebé res, però és el que era. Una hamaca en una caseta de fusta prop de l'Amazones, amb unes febres que em debilitaven, bona gent a prop i moltes hores per endavant amb el propòsit de no fer res. La imatge gairebé perfecta de la indolència.

Els cavallers de l'Orde del Finnegans, admiradors de James Joyce, reunits al pub Finnegans després de celebrar el Bloomsday. D'esquerra a dreta: Malcolm Otero Barral, Antonio Soler, Enrique Vila-Matas, Eduardo Lago i Antonio Garriga Vela. Els vaig fer aquesta foto per recordar la gran festa de la literatura. Va ser un plaer compartir el dia amb ells.

En algun lloc de l’enigimàtic Tassili, calibrant la immensitat del desert.

Quan ens van dir que el Miquel traspassava el Bar Salvador, situat al barri del Born, vam sentir fred al cos. A la foto, l'últim dia que van servir menús, amb el Miquel, el Lluís Bosch, el Pau Vidal, el John (l'holandès errant), la Pepi i el Vicens Forner. La taula dels "tuaregs" ja no es repetirà. Llàstima (foto: Agustí Carbonell).

Gràcies a Eusebi Ayensa, director de l'Instituto Cervantes d'Atenes, i a Tassos Tanoulas, restaurador dels Propileus, vaig tenir el privilegi de pujar al monument per veure de prop els treballs de la restauració i fer-me aquesta foto poc habitual, amb el Partenó al fons. Allà sí que vaig sentir el vertigen de la Història! (Foto: Miguel Lorenzo).

Pocs llocs hi ha el món tan impressionants com Baalbek, a la vall de la Bekaa. Els temples romans apareixen en un escenari mitificat pels viatgers del XIX. La foto està feta entre les columnes gegants que encara queden dempeus del temple de Júpiter.

L'escriptor sirià Khaled Khalifa, la taiwanesa Chen Xue, el xinès Xi Chuan, jo i una fregona deprimida, amb els blocs d'apartaments dels Nous Territoris de Hong Kong com a fons. Els quatre primers vam ser convidats al Taller Literari Internacional de la Hong Kong Baptist University, l'octubre del 2010.

M'agraden les novel·les negres del grec Petros Markaris, un bon amic. En una visita a Barcelona ens vam fer aquesta foto a la porta de la llibreria Negra i Criminal, amb el fotògraf Agustí Carbonell i l'ànima de la llibreria, Paco Camarasa.

En aquesta foto de David Monfil sembla que estigui participant en un safari dels vells temps. Només falten el Clark Gable, l'Ava Gardner i la Grace Kelly, com a Mogambo.

En un mercat de Bakú em vaig trobar aquest venedor fascinat pel joc del Barça. No parlava anglès, però em va recitar l'aliniació completa del Barça.

A l'illa de Jan Mayen, lluny de tot i molt al nord, a mig camí entre Islàndia i les illes Svalbard. Només viuen científics en aquesta illa volcànica.

Era l'estiu, però els vents van omplir de gel el fiord de Longyearbyen i vam haver de retrocedir, posant rumb cap a Ny Alesund, el poble més al nord del món.

Llum d'hivern i fred al llac d'Inari, mentre esperàvem la nit per veure aurores boreals.

Al parc d'Amboseli, amb el Kilimanjaro al fondo. Hi vaig pujar el 1997, però ara el podia veure en tota la seva majestat, des de la distància. Només falta un elefant en primer pla.

Amb l'Abdul Sultan, també conegut com a Bob, navegant en un dhow enfront de l'illa de Lamu.

Quin fred! En un trineu de gossos, a 10 sota zero, per les muntanyes de la Lapònia noruega. Foto: José Luis Roca.

Després de visitar els goril·les de muntanya a la selva, previ pagament de 500 dòlars, Xavier Jubierre i jo ens vam fer una foto amb un grup de nens africans. Bons records.

No ho vaig poder evitar: quan vaig saber que allà, prop de Seattle, havien filmat la sèrie Doctor en Alaska hi vaig anar corrent. Les trampes del cine, que ens va fer creure que un poble de l'estat de Washington era un poble d'Alaska, funcionen malgrat tot.

Amb la Teresa i el Patri Collins al cementiri de Capitol Hill, a Seattle, davant la tomba de Bruce Lee.

Bevent una cervesa al mític bar del Raffels. Ja sé que hauria estat millor un Singapore Sling, però, què hi farem, prefereixo la cervesa.

Al poble de Langar, a les muntanyes de l'Uzbekistan, em vaig trobar amb la sorpresa que tots els nens parlaven francès. La culpa era de l'Ozod, un mestre que admirava tant la llengua de Proust que va decidir ensenyar francès a tot el poble. Em va convidar a dinar a casa seva i vam quedar tan amics.

Aquí a prop hi havia la cabana on el meu admirat Malcolm Lowry va escriure la novel·la Sota el volcà. La cabana ja no hi és, però queda un caminet que li ret homenatge.

Va ser una ascensió dura, però apassionant. Un cop al cim, la contemplació del llac de lava que hi ha al centre del cràter era com estar contemplant l'infern. Foto de Xavier Jubierre.

En un orfenat de l'illa de Lamu, David Monfil em va fer aquesta foto. És difícil oblidar l'alegria i els somriures dels nens africans.

Amb el fotògraf Alfons Rodríguez navegant pel port de Qatar. Poques setmanes després li donarien el Premi Godó de Fotoperiodisme. Enhorabona! El més trist de Qatar era el molt que havíem de lluitar per poder beure una cervesa.

Amb l’amic Andoni Canela, admirant una aurora boreal a Inari, a la Lapònia finlandesa.

És un plaer retrobar els amics un cop a la setmana al restaurant Can Vilaró, al barri de Sant Antoni. I m’agrada veure que en aquesta foto encara hi és l’Agustí Fancelli, un bon amic que moriria un any després i a qui sempre trobarem a faltar.

Amb la Teresa, contemplant la posta de sol a la platja de Punakaiki, a l’Illa del Sud de Nova Zelanda. Un gran viatge per un gran país, i ben acompanyat.

Amb la Rosa Piñol i el Santiago del Rey al Wok & Bol, un bon restaurant de Barcelona on ens agrada menjar de tant en tant per recordar que els amics són per sempre.

Amb el Perico Pastor i l’Agustí Carbonell per la preciosa Costa Lícia, al sud de Turquia. Un viatge amb amics sempre el disfrutes més.

Això sí que és una taula parada a primera línia de mar. Sóc al port de Marsalforn, a l’illa de Gozo, al costat de la de Malta, esperant els amics i un bon sopar. 

Em va encantar Uummannaq, un poble de la costa oest de Groenlàndia, amb cases de colors, roques i un port mig tancat pel gel. Sort que hi vaig anar a l’agost, quan la temperatura encara era d’uns 5 graus. El vent, però, bufava fort.

Amb dos bons amics viatgers, Eugenia Fierros i Alfredo Merino, al Juvet Landskapshotell, al sud de Noruega, prop de Geiranger, els trolls i els fiords.

Amb el Francesc Relea, un vell amic, a la barra del Vilaró. Va estar bé retrobar-lo després dels molts anys que va passar de corresponsal a Buenos Aires, Mèxic i Lisboa. Roda el món i torna al Born, o al Mercat de Sant Antoni (Foto: Agustí Carbonell).

Se’m veu ben petit davant l’estàtua de Georgi Dimitrov, ex dirigent comunista búlgar. Al darrere treu el cap el Lenin. Amb la irrupció de la democràcia, tots els comunistes van anar a parar al museu, com qui va al geriàtric.

Fent una cervesa en un pub de Twizel, prop del Mt. Cook, a Nova Zelanda.

Amb l’encantadora Julia, una inuit de 83 anys, a l’assentament d’Itilleq. 

Són els amics de la facultat, els de sempre: Nelo, Paco, Xavi, Tere, Oriol i Rufo. Hem seguit diferents camins a la vida, però ens vam tornar a reunir per comprovar que l’amistat segueix ben forta.

A Alaska, en ple hivern. Feia fred, molt fred (38 sota zero), però valia la pena per veure les meravelloses aurores boreals.

Tallant-me els cabells en un barber del metro de Tokio, amb una perruquera equipada amb màscara i una assessora.

Sopant en un restaurant del barri d’Akasaka, a Tòkio, amb una geisha. La tradició és la tradició.

Amb el meu amic Davit Muradyan, a qui vaig retrobar a Yerevan tretze anys després de coneixer-nos en el Literature Express, el tren que va travessar Europa carregat d’escriptors per celebrar l’any 2000. Va ser un autèntic plaer tornar a riure amb ell.

Amb Andoni Canela, compartint una gerra d’Alaskan Beer en un bar de carretera a prop de Talkeetna.

A la llibreria Altaïr, el temple dels viatgers, durant una entrevista.

Una pausa entre illa i illa, a les Maldives.

Amb la Karin, una amiga sueca, al far de l’illa d’Öland, a Suècia.

Em van invitar a passar un mes a la rectoria del poble-presó de Veenhuizen. Va ser una condemna molt agradable, en companyia dels germans Dalton.

Amb Mariët Meester i Teresa Artigas a Veenhuizen, el poble-presó holandès on vaig passar un mes en una Residència d’Escriptors.

Fent amics a la plaça més gran d’Ulan Bator, la capital de Mongòlia.

Amb un nòmada mongol a l’estepa. Feia fred, però ens va acollir molt bé en el seu ger.

Llegint la revista Mongolia al lloc adequat, a l’ombra de Txinguis Khan.

Amb l’amic Xavier Jubierre, fent una cervesa a la ribera del riu Mara, a Masai Mara.

Al temple més fotografiat d’Angkor, una meravella.

A l’aeroport de Paro, Butan. Acabava d’arribar i fins i tot els dracs de la cua de l’avió semblaven somriure.

Al monestir del Niu del Tigre, a les muntanyes de Butan, em vaig sentir en comunió amb el món. El que no sóc jo és el Kunley, un amic butanès.

Al temple de Budhanath, a Katmandú. Sempre que vaig al Nepal procuro passar-hi.

De trekking per les illes Feroe, en un dia excepcionalment assolellat, molt a prop de Gasadalur.

A la roca del Púlpit, la més famosa dels fiords de Noruega.

Amb els amics Alfredo Merino, Javier Carrión i Eduardo Grund, a l’encantador poblet de Sogndalstrand.

A Jianshui, província de Yunnan, vaig conèixer el cal·lígraf He Wenhua, capaç de fer anar els pinzells amb art per escriure grans cartells amb missatges poètics. Em va agradar molt el seu art, i també el seu somriure.

Sempre havia tingut el somni d’anar a l’Antàrtida. Per fi es va fer realitat, i no em va decebre. Al contrari. Penso que és un dels llocs més meravellosos del món, tot i el fred.

Vam anar a visitar, a Costa d’Ivori, un poblet de la costa, Grand Jacques, on la gent, i en especial els nens, ens van rebre amb un entusiasme africà. Va ser un plaer estar amb ells.

Amb un home de la ètnia dels Karo, amb el seu fusell.

Les terrasses d’arròs de Banaue, just després de la pluja, semblaven més verdes que mai. M’hi vaig fer aquesta foto per celebrar-ho.

En un poblet nevat de les muntanyes del Kazakhstan, vaig conèixer la Sara, una huna que dominava l’art de muntar a cavall.

Amb els meus amics Fernando Sánchez-Heredero i José Luis Angulo vam anar a visitar, en el nostre viatge pel Kirgizistan, al museu que hi ha al lloc on va morir Nikolai Przewalski, el gran explorador rus d’Àsia Central.

Vam anar a Tailàndia, amb la Teresa, perquè teníem ganes de veure el país i de visitar al nostre amic taoista, Josep M. Romero. Amb ell vam anar a l’antiga capital de Sukhotai; en un dels seus temples ens vam fer aquesta foto.

En un cafè de Chora, el poble principal de l’illa d’Amorgós, a las Cíclades, prenent un ouzo a l’ombra.

A Gujarat, un estat de l’Índia sense alcohol, no és fàcil beure una cervesa. Quan per fi en vam poder beure una a Diu, un poble de la costa amb un estatus especial, ho vam celebrar amb un grup d’amics, entre ells José Luis Angulo.

A Kashgar ens vam instal·lar a l’Hotel Seman, situat a l’antic consulat xinès. A la foto, amb el meu amic Nelo a la grandiosa recepció que evoca la Ruta de la Seda.

A les muntanyes del Tadjikistan, prop de la fontera amb l’Afganistan, em vaig comprar una gorra pashtun per tal de passar desapercebut.

Amb els amics Fernando Sánchez-Heredero i José Luis Angulo en un vagó abandonat que vam trobar al costat de la carretera, anant de Duixanbé al llac Iskanderkul. Ens agrada fer-nos de tant en tant fotos rares, com aquesta, per tenir un bon record dels nostres viatges.

A Duixanbé, la capital del Tadjikistan, em vaig retrobar amb el meu amic Faredoun, a qui havia conegut vint anys enrere a Nova York. La seva esposa ens va fer un sopar deliciós i vam brindar amb vodka per la nostra amistat.

Una disenteria em va deixar gairebé deshidratat al Kirgizisztan. Vaig haver d’anar a l’hospital d’Osh, on el doctor Abdul·là em va fer un rentat d’estómac i em va recuperar amb el gota a gota.

La Gao, la Tere i el Nelo, companys del viatge a Xinjiang, menjant arròs amb pastanaga i xai fet per uns nòmades kazakhs a les muntanyes Tian Shan. Falto jo, que estic fent la foto.

A la ciutat d’Urumqi, capital de la província de Xinjiang, la Tere, el Nelo i jo ens vam haver d’examinar de conduir a la xinesa. No va ser fàcil, però vam aprovar. A la foto, esperant l’examinador a l’aula.

A les muntanyes Tian Shan, a la provincia xinesa de Xinjiang, em vaig fer aquesta foto amb una àguila d’uns nòmades kazakhs. 

A Mashhad vam trobar aquest original monument. M’hi vaig voler fer una foto, esclar. Potser representa el malson d’un escriptor.

A la Porta de Totes les Nacions, a les ruïnes de Persèpolis, amb l’amic Fernando Sánchez-Heredero.

Torno a Islàndia sempre que puc. M’encanta l’illa i hi tinc bons amics. Aquesta vegada hi vaig anar a l’hivern. Al fons es veu la cascada de Godafoss, prop del llac Myvatn.

Vaig tornar a Uganda deu anys després. I em va tornar a encantar. A la foto, amb els amics Jordi Garcia Guitart i Fernando Sánchez-Heredero, no molt lluny del bosc impenetrable de Bwindi.